Índia,  Ladakh

Ladakh, la Vall de Nubra

Amb els permisos a la mà i les motxilles al sostre del bus, abandonem Leh quan el sol encara no ha sortit, per anar a la Vall de Nubra.

L’estreta carretera és una succesió de corves, arrencades a la muntanya i pegades a vertiginosos penyasagats, que només permet el pas en una única direcció. El destartalat autobús inicia l’ascens, desafiant les lleis de la gravetat, per enfilar-se cap al que es considerat el pas motoritzat més alt del món, el Kardhung La a 5.600 metres d’alçada.
Un cop iniciat el descens, la vall s’obre a nosaltres mostrant-nos la seva bellesa; parets vertiginoses acompanyen i guien el riu fins al Karakorum. L’aigua, de color turquesa, es tant clara que pots reflexar-te com en un mirall.

Neu en el trajecte cap a la vall de Nubra
Baixant cap a la vall de Nubra
El riu Siachan a la vall de Nubra
El riu Siachan
El riu Siachan al seu pas per la Vall de Nubra
El riu Siachan al seu pas per la Vall de Nubra

En cinc hores estem a Diskit, el poble amb més serveis de la vall. Però maravellats amb el paisatge no ens decidim a baixar i l’autobús continua el seu trajecte fins a Hunder. Baixem davant d’un pont custodiat per l’exercit; Pakistan es a només 90 km i aquest és l’últim lloc on se’ns permet el pas.

Ens allotgem a l’Snow Leopard, una guesthouse amb un bonic jardí. Des de les enormes finestres de la nostra habitació veiem dos dzo, barreja de iak i d’una vaca, que sembla que guardin l’habitació. Per com ens miren no sembla que els desagradi tenir veïns.

Snow Leopard Guesthouse
Snow Leopard

Uns ous ferrats i café amb llet es el nostre dinar. Ho acompanyem amb pà àrab i pomes de Manali que, en previsió, vam comprar al mercat de Leh. Passegem pel poble; no hi han carrers, tot son petites senderes que separen les propietats. I es que Hunder no és un poble tal i com l’entenem, si no que son camps de conreu límitats amb tanques.

Per la nit, arròs blanc, llenties (dal), patates estofades, rotis, iogurt, amanida de pepino i tomaquets, i cha, un té amb llet calent, és el nostre sopar. Tips i cansats marxem a dormir.

Al matí Hunder es lleva amb el só dels camperols treballant els camps, a l’olor a blat recent segat i també a café, ous i pa recent preparat…. el nostre esmorzar. I ben tips altre cop, visitem el petit gompa que guarda una enorme figura de Buda. Pasegem pels caminets custodiats per xortens i murs mani que ens tornen a la guesthouse.

Per la tarda passegem fins el riu; al fons es veuen les dunes guarnides pels cims nevats dels Himalaies. És curiós el contrast: dunes com al sahara pero amb el fons nevat. També hi han camells bactrians, herència de la Ruta de la Seda. I es que aquest va ser un dels ramals d’aquella llegendària ruta, concretament el que anava de Lhasa fins a Leh. Malauradament ara aquesta ruta no es posible, degut als problemes polítics entre Xina i l’Índia.

Sopem en companyia de Nick, Ruth, Christopher i Joanna, quatre jubilats britanics que viatgen en jeep, i que amablement s’ofereixen a portar-nos fins Diskit.


Totes les entrades d’aquesta regió les trobareu sota l’etiqueta Ladakh.

Addicte als viatges i la fotografia. Després de tres anys viatjant per l'Índia, el sud-est d'Àsia i de recórrer la Ruta de la Seda, ha tornat a casa on està preparant la següent fugida.

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: