En ruta cap a Ladakh: de Manali a Leh per la carretera de l’infern

Donen cops a la porta; mirem el rellotge, les cinc de la matinada. És el conductor del jeep que ens ha de portar de Manali a Leh. Però si havíem quedat a les 6! En 10 minuts estem preparats i cinc minuts després parats al mercat per esmorzar. Només un chai i continuem el camí.

La ruta de Manali a Leh s’extén per una longitud de 479 km, entre la serralada de l’Himàlaia i que passa per alguns dels punts de muntanya més alts del món.

El fet que Ladakh es trobi situat en una posició estratégica entre Xina i Pakistan, fa que aquesta carretera estigui en manteniment constant per part de l’exèrcit indi. Però tot i el manteniment de l’exercit, la carretera només està oberta entre juny i mitjans d’octubre, quan la neu torna a bloquejar-la.

S’ha de tenir en compte que, tot i que estigui oberta, nevades inesperades poden bloquejar alguns trams, fent que sigui perillós transitar per ella. Així que comproveu les condicions climatològiques abans de viatjar per aquesta zona.

La carretera és un camí de muntanya, amb trams en obres i d’altres amb bastant mal estat. Durant el trajecte hi ha moments en que els vehicles voregen el precipici, es veuen camions accidentats… realment dir-li carretera és molt agosserat. Al llarg del trajecte anirem trobant alguna petita teteria i algunes tendes de càmping habilitades pel descans dels camioners i alguns petits assentaments on la vida ha de ser molt dura. Ara bé, els paisatges son magnífics!

El primer pas que creuem és el Rothang Pass, a 3978 metres d’altitud i set hores després de sortir, per fi, parem per dinar. El restaurant es una mena de tenda de campanya plena de forats per on passa l’aire, glacial, ja que estem sobre els 4.000 metres. Demanem dal bhat, un arròs blanc, acompanyat de llenties estofades i verdures picants.

Més tard passem el primer pas d’importància, el Baralacha La amb els seus imponents 4890 metres i ni rastre del mal d’alçada. Estem fets uns bous pensem (frase més recordada, fins avui, del llibre Tushita de l’Enric Soler). Si heu d’anar al Ladakh us el recomanem. 

Baixem per immortalitzar el moment i ens adonem que cada pas costa una eternitat, es nota molt la manca d’oxígen.

Fem nit a Sarchu, un assentament format per una dotzena de tendes de campanya, situades a 4290 metres. A aquesta alçada ja pateixo del mal d’alçada, tinc molt mal de cap i l’estòmac marejat, així que vomito fins l’última papilla. Però la Núria està com una rosa!

L’endemà ens aixequem a les 5,30 i encara fet una magrana emprenem l’últim tram fins Leh. Avui hem de creuar dos passos de muntanya, el Nakee La, amb 4760 metres i el Taglang La, de 5.328 metres. Així que cadascú escull una opció diferent, la Núria admirar el paisatge i jo, afectat encara pel mal d’alçada, dormir durant el trajecte, donant-me continuament cops de cap contra el vidre lateral.

El primer pas en creuar és el Nake La Pass, a 4760 metres. Aquí parem una estona perquè descansi el conductor i contemplar el paisatge.

Havent creuat el pas comença el descens i em començo a trobar millor. El paisatge de la vall de Leh es espectacular, ple de monestirs, cases d’arquitectura tibetana i el verd que tornar a aparèixer després de dos dies de paisatge llunar.

Agafem habitació a la Barath Guesthouse. Els seus propietaris, la Lamho i l’Angchauk son encantadors i ens hi estem molt a gust. Les habitacions son grans i noves, amb bany interior i molt netes. La recomanem, sense cap mena de dubte! Anem a sopar al Gesmo i a les 21,00 estem al llit. No ens aixecarem fins l’hora d’esmorzar, 12 hores després!

L’esmorzar que ens ofereix la Lamho es digne d’un rei: mantega, iogurt, llet, torrades i melmelada. La Lamho té dues vaques i cada dia les muny, de la llet fa la mantega i el iogurt que esmorzem. Us podeu imaginar com esta de bo. Ens explica que necessita uns quatre litres de llet per fer la mantega que cap en dues mans.

Sortim a conèixer Leh. Ens prenem uns dies per aclimatar-nos a l’alçada. Això vol dir: passejar i no fer res. Durant la nit passem una mica de fred. Al matí comprovem que les muntanyes estan nevades. Hem fet sort, d’haver sortit un dia o dos més tard, ens haguéssim quedat bloquejats.

I això es tot. Encantats de estar en un lloc tant bonic i tranquil. Esperem que la neu no ens espatlli l’estada al Ladakh!

Juley!

---

Tots els articles d’aquesta regió els trobareu sota la categoria Ladakh.