De Manali a Leh, per la carretera de l’infern
En ruta cap a Ladakh
Donen cops a la porta; mirem el rellotge, les cinc de la matinada. És el conductor del jeep que ens ha de portar a Leh. Però si havíem quedat a les sis! En 10 minuts estem preparats i cinc minuts després parats al mercat per esmorzar. Només un chai i continuem el camí.
La ruta de Manali a Leh s’extén per una longitud de 479 km, entre la serralada de l’Himàlaia i que passa per alguns dels punts de muntanya més alts del món.
El fet que Ladakh es trobi situat en una posició estratégica entre Xina i Pakistan, fa que aquesta carretera estigui en manteniment constant per part de l’exèrcit indi. Però tot i el manteniment de l’exercit, la carretera només està oberta entre juny i mitjans d’octubre, quan la neu torna a bloquejar-la.
S’ha de tenir en compte que, tot i que estigui oberta, nevades inesperades poden bloquejar alguns trams, fent que sigui perillós transitar per ella. Així que comproveu les condicions climatològiques abans de viatjar per aquesta zona.
Creuem el pas de Rothang (3978 metres) i set hores després parem per dinar. El restaurant es una mena de tenda de campanya plena de forats per on passa l’aire, gelat, perquè estem sobre els 4.000 metres. Demanem dal bhat, que es arròs blanc, acompanyat de llenties estofades i verdures picants.
Més tard passem el primer pas d’importància, el Baralacha La amb els seus imponents 4890 metres i ni rastre del mal d’alçada. Estem fets uns bous pensem (frase més recordada, fins avui, del llibre Tushita de l’Enric Soler). Si heu d’anar al Ladakh us el recomanem.
Baixem per immortalitzar el moment i ens adonem que cada pas costa una eternitat, es nota molt la manca d’oxígen.
Fem nit a Sarchu, un assentament format per una dotzena de tendes de campanya. D’estar fet un bou rés de rés, ja m’agafat el mal d’alçada. Hi han diversos símptomes, el més comú es el mal de cap i a més he agafat el que més temia, el vertigen. Així que amb l’estòmac marejat vomito fins l’última papilla. El noi israelià, Amir, té diarrea, però la Núria i la Ruth estan com a roses!
L’endemà ens aixequem a les 5,30 i encara fet una magrana emprenem l’últim tram fins Leh. Avui hem de creuar dos passos de muntanya, el Nakee La, amb 4760 metres i el Taglang La, de 5.328 metres. Així que cadascú escull una opció diferent, la Núria admirar el paisatge i jo trencar el vidre lateral a base de cops de cap.
Havent creuat el pas comença el descens i em començo a trobar millor. El paisatge de la vall de Leh es espectacular, ple de monestirs, cases d’arquitectura tibetana i el verd que tornar a aparèixer després de dos dies de paisatge llunar.
Agafem habitació a la Barath Guesthouse. Els seus propietaris, la Lamho i l’Angchauk son encantadors i ens hi estem molt a gust. Les habitacions son grans i noves, amb bany interior i molt netes. La recomanem, sense cap mena de dubte! Anem a sopar al Gesmo i a les 21,00 estem al llit. No ens aixecarem fins l’hora d’esmorzar, 12 hores després!
L’esmorzar que ens ofereix la Lamho es digne d’un rei: mantega, iogurt, llet, torrades i melmelada. La Lamho té dues vaques i cada dia les muny, de la llet fa la mantega i el iogurt que esmorzem. Us podeu imaginar com esta de bo. Ens explica que necessita uns quatre litres de llet per fer la mantega que cap en dues mans.
Sortim a conèixer Leh. Ens prenem uns dies per aclimatar-nos a l’alçada. Això vol dir: passejar i no fer res. Durant la nit passem una mica de fred. Al matí comprovem que les muntanyes estan nevades. Hem fet sort, d’haver sortit un dia o dos més tard, ens haguéssim quedat bloquejats.
I això es tot. Encantats de estar en un lloc tant bonic i tranquil. Esperem que la neu no ens espatlli l’estada al Ladakh!
Juley!
Tots els articles d’aquesta regió els trobareu sota la categoria Ladakh.
Lluis Bono
Addicte als viatges i la fotografia. Després de tres anys viatjant per l'Índia, el sud-est d'Àsia i de recórrer la Ruta de la Seda, ha tornat a casa on està preparant la següent fugida.