Índia,  Ladakh

Per la ruta dels Himàlaies. Thiksey. Ladakh

Des del capdamunt del monestir de Thiksey, asseguda sobre la barana de pedra de davant la biblioteca, els ulls no són capaços d’encabir tanta bellesa i la ment, endormiscada enmig els sons dels mantres, dansa per la vall proclamant a veus que ha trobat el paradís.

Davant meu s’estén una planícia desèrtica d’arena fina, esquitxada de vegades per txòrtens esberlats i cases blanques amb teulada de fusta. Un riu Indus marronós, ple a vessar per les recents inundacions, parteix en dos la plana i rega les seves vores, abans de marxar serpentejant en direcció el Pakistan. Volten l’escena unes muntanyes colosals de cims sempre blancs, que prenen cadira davant d’aquest amfiteatre natural.

Monjo a la terrassa del monestir de Thiksey, Ladakh
Monjo a la terrassa del monestir de Thiksey

No en tindré prou amb el matí. Passada l’hora de l’àpat, passejaré pel pati assolellat, m’enlluernaré altre cop amb el rostre seré del Buda Maitreya, batxillejaré tots els altars i ensumaré l’encens de les ofrenes fins que, sense adonar-me’n, hauré deixat en aquest racó de món un altre trosset del meu cor. Com m’ho faré per tornar a recompondre’l?


Podeu veure totes les entrades d’aquesta regió, sota la categoria Ladakh

Núria és viatgera, escriptora en el seu temps lliure i post-graduada en Cooperació Internacional. Ha publicat diversos articles de viatge en les revistes Altaïr i Lonely Planet i en el llibre de viatges “Experiències de viatge” publicat per Nova Casa Editorial.

7 Comments

  • Volant

    Núria, és realment preciós el bloc, i les teves paraules narrades encara ho són més.
    Em faria molta ilu que d’això en fas un super llibre.

    Gràcies, per aquesta mirada narrada.

    Una abraçada enorme!!!

  • Mª Mercè

    M’agrada el disseny del “nou” blog…
    M’agrada el relat…
    M’agrada viatjar amb les teves paraules als llocs ón heu estat…

    No et perdràs. Ja et tinc enllaçada!!

    Milers de petons, Núria.

  • Gloria

    Cap a la dreta, l’Indus i la franja verda que l’acompanya que, enmig d’aquella immensa planície vermellosa a la llum de la tarda, sembla casi un miracle.
    Cap a l’esquerra, un paissatge inert, marcià, rocambolesc.
    Al front, els gegants de pedra i neu.
    Mentre a sota meu, els monjos fan amb paciència el Mandala que, inevitablement, acabarà riu avall, com tot al cicle de la vida… I Maitreya, el buda del futur, espera pacientment el seu moment… Perque aquí el temps literalment no existeix, simplement, tot té el seu moment…

    He estat asseguda en el mateix punt. Davant de la mateixa biblioteca. Delectant-me durant llargs minuts amb el mateix paissatge. Amb només uns mesos de diferència.
    I em va despertar uns sentiments molt semblants als teus… Em sembla increïble…

    Sóc la Gloria. De la expo del German. Segurament, si tot va bé, dimecres estaré també a l’ “Àsia Central a través del Togyzqumalaq”. Espero que seguim en contacte! 😉

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: