Per la Ruta de la Seda. El fèrtil oasi de Turpan

La història ha honorat la vall de Turpan rodejant-la de les antigues ciutats de Gaochang i Jiaohe, de les que han sobreviscut restes de monestirs, pagodes i tombes i algunes traces de pintures budistes, de mosaics i d’escultures.

La mare natura ha sepultat la vall enfonsant-la 154 metres per sota del nivell del mar i sotmetent-la a abrasadores temperatures durant l’estiu i a intensos freds a l’hivern.

La mà de l’home li ha construït una de les joies de l’arquitectura de la Ruta de la Seda, la mesquita de l’Emin Khoja, de la que en sobresurt un espectacular minaret cilíndric de rajoles de fang i palla de 44 metres d’alçada.

I la Ruta de la Seda? La Ruta de la Seda l’ha fet receptora de coneixements tan valuosos com els karez, una tècnica mil·lenària importada de Pèrsia que recull l’aigua de les muntanyes i la transporta per canals subterranis fins les aldees i els camps, en xarxes que s’estenen al llarg de més de 5.000 quilòmetres per sota terra.

De la combinació d’aquesta aigua i de les elevades temperaturas, n’ha florit un oasi d’agricultura que cada temporada regala als seus habitants la frescor de les peres, l’aroma dels préssecs, la melositat dels aubercocs i la dolçor d’un raïm de tanta qualitat, que es coneix a tota Xina com el millor del país.

Però Turpan ens relata que ha sofert l’emprempta de terratrèmols, la destrucció d’exèrcits i l’expol·li d’exploradors i camperols, i les antigues ciutats són ara un record eixut del que un dia van ser.

Turpan va ser un dels encreuaments de l’Àsia central. Històricament, va ser una parada estratègica en la ruta comercial que unia Xina amb Índia, Pèrsia i Roma. També va ser el centre d’una diòcesi del maniqueisme, una religió dualista i gnosticista fundada per Mani a l’antiga Pèrsia durant el segle III, que a través de la Ruta de la Seda es va extendre fins a Xina.

Però encara ens queda per visitar la mesquita de l’Emin. A través d’un camí envoltat de camps de vinyes arribem a la mesquita, d’estil afganès, que es va començar a construir en 1777 durant el regnat de l’emperador Qianlong (1753-1796). Aquesta meravella envoltada de la verdor de les parres, a les mateixes vores del desert del Taklamakan, fou capaç de transportar-me als temps de la Ruta de la Seda, als temps del cansament i de la pols, de l’aventura i del perill.

El seu minaret d’estil afgà, el més alt de Xina amb una alçada de 44 metres, que s’aixeca presumit exhibint geomètrics dibuixos florals, em va fer recordar el motiu del viatge, ensumar la seva història… i somniar de nou.

Més informació: La Ruta de la Seda per Xina