Per la Ruta de la Seda. Barris oblidats d’Istanbul.

Els meus passos i jo ens allunyàrem del concorregut pati de la mesquita Suleymaniye, rodejant els murs exteriors del jardí, el menjador comunitari i fins i tot la tomba del gran Sinan, atordits pel xivarri dels grups de turistes. Vaig torçar a l’esquerra en direcció nord-oest. Tres dones resaven de cara a la paret de la mesquita, amb el cap cot i les mans aixecades al cel com sostenint un llibre.

Havent deixat enrere el complexe, bruscament el carrer s’estretí i caigué en pendent. Allí sota, els crits s’ofegaren i per uns instants, res se sentí. Vaig seguir caminant, girant, pujant i baixant aquells carrers costeruts mentre m’endinsava sense adonar-me’n en una teranyina d’intricats carrerons que anaven cobrant vida a cada pas. Molt més amunt, dos avis xerraven asseguts en un brancal apedaçat. Al seu costat llanguien al sol velles parets de fusta clivellada i balcons desnivellats que volien caure. Ho havia trobat: era el barri de Zeyrek, el que fou centre del comerç durant l’època daurada de l’imperi otomà. I encara que les seves cases mig derruïdes, les façanes fragmentades o les bigues rovellades eren només un esbós del seu antic esplendor, de tant en tant hi sobresortia una casa restaurada, amb les fustes pintades en vermell o verd, els arcs decorant finestres i balcons de forja que emergien sobre el carrer com carruatges reials.

Zeyrek renaixia cada dia. Per tot arreu corrien nens, les dones rentaven la roba a la font, d’altres caminaven amb el cubell ple a un costat, balancejant a dreta i esquerra les amples faldes. Algunes torretes amb flors lluïen dins de l’enreixat oxidat dels finestrals. Hi havia cordes amarrades d’un a altre, d’on penjaven llençols que amagaven les malmeses parets. I per tot arreu es respirava la vida, l’aldarull dels carrers al despertar, la cridòria alegre dels nens, el tràfec diari dels qui es resisteixen a ser oblidats en un barri oblidat.

Fa quaranta anys, els lleugers turons que descendien de la Mesquita de Solimà cap al Corn d’Or s’omplien de tradicionals cases otomanes de fusta que es desplegaven en cascada fins al Mar de Màrmara. Avui dia quasi totes han estat substituïdes per blocs de formigó. L’àrea ha estat reconeguda com a Patrimoni Mundial d’Istanbul i, amb l’ajuda de la Unesco, està començant la restauració.