Masouleh, el poble de muntanya on els carrers son les taulades

Asseguts a la taula de la teteria de l’Amir, assaborim un çai després d’un dia dur de treball: un tren nocturn des de Tabriz ens ha deixat a Qazvin cap allà les 5 de la matinada, hem caminat almenys 2 kilòmetres pels afores de la contaminada ciutat fins l’estació d’autobusos, hem pujat al bus que ens havia de portar a Rasht i que ens ha abandonat en plena autovia -a 20 kilòmetres del nostre destí- on el conductor ha aturat un cotxe per a que ens portés fins la ciutat, una super-bronca amb aquest conductor maleducat, un minibus a Fuman i, finalment, un taxi ens ha deixat a Masouleh.

Masouleh és un petit poble que s’escampa per la falda quasi vertical de la muntanya. Els vilatans han desenvolupat una tècnica constructiva enginyosa, que els ha permès aixecar cases de fins a 3 pisos d’alçada i aprofitar el sostre de les cases com a carrers. Aquest semblava el lloc ideal per descansar i prendre una mica d’aire fresc, però… en arribar, veiem cotxes i més cotxes, dos autobusos i centenars de persones al poble. (!!??) Què ens està passant? Sembla ser que és l’aniversari de la mort de no sabem quin mullah i són tres dies de festa, vaja, que tots els iranians han tingut la mateixa idea que nosaltres. El poble està desbordat i no hi ha allotjaments lliures.

Decidim que això no pot ser, que alguna cosa ens està passant en aquest viatge i que hem de canviar la dinàmica que portem. Així que apliquem novament la teoria budista de ser positius: el millor que podem fer és seure a prendre un çay, descansar i, amb el cap més clar i la ment lliure, la sol·lució vindrà. I ve l’Amir, ens serveix dos tes i, s’apiada de nosaltres: “si no trobeu lloc on passar la nit, us puc llogar casa meva”. Vaja, el seu palauet: una sala-menjador-habitació plena de catifes al terra, bany, vistes a les muntanyes i… una cuina! Així doncs, prenem possessió del palauet, ens dutxem i sortim a comprar per preparar el sopar: amanida i truita de patates de bossa!

L’endemà el matí ens desperta ben descansats. El nostre palauet té vistes a tota la vall i llevar-se aquí és tota una alegria. La dutxeta, el descans i, sobretot el sopar d’ahir, ens ha reviscolat. El paisatge a Masouleh és verd i muntanyós i és més fàcil respirar.

El poblet es ben curiós: edificat a la pendent de la muntanya, les seves teulades son els carrers. Una enginyosa forma d’aprofitament de l’espai, que no hem vist enlloc.

Aquest matí hem quedat amb dos nois iranís que vam conèixer ahir, en Sam i l’Elias. Passem el migdia a la terrasseta dels nous amics, prenent cafè i pastes i xerrant. A la tarda ens conviden a acompanyar-los a caminar per les muntanyes, tota una delícia!

Per la tarda, visitem un petit temple zoroastra enmig del bosc, reconvertit – com no – en un mausoleu musulmà. La religió zorastra es molt antiga, prèvia al cristianisme i a l’islam. Els seus fidels adoraven el sol i encara avui pots trobar nombrosos creients repartits per tot Iran. En els temples tenen un foc encès que no s’ha apagat des de fa centenars d’anys.

El símbol zoroastra del petit temple, ha estat arrencat de la paret, deixant a la vista la pedra antiga de la construcció. Ho han arrencat recentment, no deu fer ni una setmana, segons ens comenten els amics. Però a l’exterior, amagat per les branques d’un arbre, encara es veuen els símbols que identifiquen el temple com a zorastra: un mirall per reflectir el sol i a sobre, unes celles pintades.

Passem dos dies més a Masouleh, gaudint de l’entorn, del bon menjar mediterrani i de les noves amistats. Quan els viatgers parlen de l’amabilitat i de l’hospitalitat dels iranians, volen dir precisament això, ara ja ho hem descobert.

Entrades relacionades: Viatge per Turquia i Iran