Els monjos mendicants a Luang Prabang

Havíem vist monjos mendicants en processó pels carrers, amb anterioritat. Recordo amb certa nostàlgia el primer cop, doncs també era la primera vegada que viatjàvem al Sudest Asiàtic. Estàvem a Bago, una petita ciutat de Birmània, on en sortir el sol, els monjos en processó pels carrers rebien arrós dels fidels, que després depositaven en una enorme olla en el temple. Després aquell arròs era posat en petits bols per així donar la mateixa quantitat a tothom, independentment de quant n’havien portat.

Aquesta processó va ser molt interessant, no hi havia més turistes que nosaltres i l’acte és va desenvolupar amb tota naturalitat.

Els monjos de Luang Prabang

Uns anys després, a Luang Prabang, ens despertàvem quan encara era de nit, amb la mateixa il·lusió que anys abans ho havíem fet a Birmania. Però només sortir al carrer ja vam poder comprovar que no seria igual. Les venedores esperaven els turistes a les portes dels hotels, per vendre menjar per oferir als monjos. Naturalment, vam declinar la seva proposta i ens vam dirigir al carrer on sortirien els monjos mendicants.

Com que encara era de nit vam seure a esperar en un banc, a l’aixopluc d’una casa colonial. Des d’aquí, vam poder veure l’espectacle: van arribar en manada, com s’hi fossin elefants, furgonetes carregades de turistes que els guies indicaven on s’havien d’esperar. Alguns tenien fins i tot reservada una estora a la vorera, amb menjar per oferir als monjos.

Quan els monjos van sortir, l’espectacle va ser penós. El turisme havia convertit un acte pietós en un show, on els monjos eren perseguits pel carrer amb càmeres de vídeo i fotografia. Aquests, una mica intimidats, acceleraven el pas per deixar enrere la gent.

Nosaltres, sentin-nos també culpables, vam decidir marxar a un carreró per des de la distància observar i fotografiar la cerimònia, molestant el mínim possible aquells pobres monjos.

En aquest carrer, uns nens esperaven l’excedent de menjar que duien els monjos. I el que vaig veure no em va agradar gens. Els monjos, que rebien el menjar amb cura i respecte per part dels fidels, tiraven el menjar en els recipients dels nens de forma altiva i amb un cert menyspreu. Joves monjos que els hi sobrava orgull i els hi faltava modèstia.

Però el que menys em va agradar va ser comprovar com els nens van ser els principals receptors de l’excedent de menjar, mentre que les nenes van rebre menys part.

Per tot plegat, la cerimònia em va decepcionar. Molts cops posem el llistó molt alt i la realitat ens torna al seu lloc. Se perfectament, per amics que han estat, que la meva percepció, aquí explicada, no és compartida. Però aquesta és la meva visió i així la vull explicar.

Hauria de ser una qüestió de respecte evitar tot això, però vist que els turistes no en tenim (o viatgers, com li vulgueu dir) potser ens tindran que impedir l’accés a aquests actes o posar-nos tanques per evitar que ens apropem en excés.

Una pena tot plegat.

Més articles sobre Luang Prabang.