Laos

Luang Prabang (II), els monjos mendicants i el turisme

El primer cop, a Birmània

Havíem vist monjos mendicants en processó pels carrers, amb anterioritat. Recordo amb certa nostàlgia el primer cop, doncs també era la primera vegada que viatjàvem al Sudest Asiàtic. Estàvem a Bago, una petita ciutat de Birmània, on en sortir el sol, els monjos en processó pels carrers rebien arrós dels fidels, que després depositaven en una enorme olla en el temple. Després aquell arròs era posat en petits bols per així donar la mateixa quantitat a tothom, independentment de quant n’havien portat.

Aquesta processó va ser molt interessant, no hi havia més turistes que nosaltres i l’acte és va desenvolupar amb tota naturalitat.

Els monjos de Luang Prabang

Uns anys després, a Luang Prabang, ens despertàvem quan encara era de nit, amb la mateixa il·lusió que anys abans ho havíem fet a Birmania. Però només sortir al carrer ja vam poder comprovar que no seria igual. Les venedores esperaven els turistes a les portes dels hotels, per vendre menjar per oferir als monjos. Naturalment, vam declinar la seva proposta i ens vam dirigir al carrer on sortirien els monjos mendicants.

Com que encara era de nit vam seure a esperar en un banc, a l’aixopluc d’una casa colonial. Des d’aquí, vam poder veure l’espectacle: van arribar en manada, com s’hi fossin elefants, furgonetes carregades de turistes que els guies indicaven on s’havien d’esperar. Alguns tenien fins i tot reservada una estora a la vorera, amb menjar per oferir als monjos.

Monjos budistes fotografiats pel turisme Carrer de Luang Prabang amb els monjos budistes mendicantsQuan els monjos van sortir, l’espectacle va ser penós. El turisme havia convertit un acte pietós en un show, on els monjos eren perseguits pel carrer amb càmeres de vídeo i fotografia. Aquests, una mica intimidats, acceleraven el pas per deixar enrere la gent.

Nosaltres, sentin-nos també culpables, vam decidir marxar a un carreró per des de la distància observar i fotografiar la cerimònia, molestant el mínim possible aquells pobres monjos.

Monjos mendicants donant menjar a nens Laosians oferin menjar als monjosEn aquest carrer, uns nens esperaven l’excedent de menjar que duien els monjos. I el que vaig veure no em va agradar gens. Els monjos, que rebien el menjar amb cura i respecte per part dels fidels, tiraven el menjar en els recipients dels nens de forma altiva i amb un cert menyspreu. Joves monjos que els hi sobrava orgull i els hi faltava modèstia.

Però el que menys em va agradar va ser comprovar com els nens van ser els principals receptors de l’excedent de menjar, mentre que les nenes van rebre menys part.

Nen esperant el menjar dels monjos a Luang Prabang Nena esperant l'excedent dels monjos de Luang PrabangPer tot plegat, la cerimònia em va decepcionar. Molts cops posem el llistó molt alt i la realitat ens torna al seu lloc. Se perfectament, per amics que han estat, que la meva percepció, aquí explicada, no és compartida. Però aquesta és la meva visió i així la vull explicar.

Hauria de ser una qüestió de respecte evitar tot això, però vist que els turistes no en tenim (o viatgers, com li vulgueu dir) potser ens tindran que impedir l’accés aquests actes o posar-nos tanques per evitar que ens apropem en excés. Una pena tot plegat.

Addicte als viatges i la fotografia. Després de tres anys viatjant per l'Índia, el sud-est d'Àsia i de recórrer la Ruta de la Seda, ha tornat a casa on està preparant la següent fugida.

5 Comments

  • Eva

    És una mica trist, tot plegat. Jo tinc aquesta sensació moltes vegades ací, al Marroc. I acabo perdent moltes fotos boníssimes, simplement, per no traure la càmera segons on. És impossible passar desapercebuts, però almenys, cal intentar no molestar, com tu dius. És contradictori: ens agrada veure coses, pensar que som els únics que ho veiem… però d’altra banda, si hi ha un turista i una foto, la cosa ja es desvirtua. Si el turista som nosaltres també 😉

    • Més Enllà

      Com a aficionat a la fotografia he de dir que dificilment no treure la càmera allí on vagi, hagi el que hi hagi. Però és que el portar una càmera amb un bon zoom, evita que t’hagis d’apropar i molestar a la gent, cosa que no passa amb la “técnica” actual de fer fotos amb el móbil o amb una càmera compacta. També he de dir que en la majoria de fotos de retrat, demano permís abans de fer-ho. Si em diuen que si perfecte, si és que no doncs mala sort.

      El turisme porta coses bones i dolentes, ells ja ho saben. Però en aquest cas, crec que aquesta gent és va passar. Segurament és degut a que al viatjar de forma organitzada no disposen del temps suficient per buscar un bon lloc, seure en un racó i esperar el moment.

      De totes formes estem parlant del Sudest Asiàtic, on hi ha molt i molt i molt turisme. Tant n’hi ha, que no sé com pot agradar tant!

      Una abraçada!

  • M.Teresa

    És una llàstima … però tots formem part del show, diria que monjos inclosos.
    Les fotos maquísimes, que t’he de dir!

    Una abraçada

    • Més Enllà

      Gràcies, me n’alegro que t’agradin les fotos!

      El cert és que sent Luang Prabang una ciutat tant turística, amb aeroport, és difícil que això no passi. El que més em va sorpendre però, és que part de la població local fes negoci amb això. Suposo que serien “laics”… 🙂

      Una abraçada!

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: