Per la Ruta de la Seda. Kashgar, oasi d’història

Arribem a Kashgar just uns dies abans de que se celebri el final del ramadà, després de creuar la frontera del Kirguizistan, pel pas de l’Irkeshtam, un pas situat a quasi bé 3.000 metres sobre el nivell del mar.

Kashgar era una ciutat-oasi, parada obligatòria de les caravanes que recorrien la Ruta de la Seda, situada estratègicament a la conca del Tarim. En els seus mercats es podien escoltar moltes llengües i es podien veure persones de diferents races – africans, semites, turcs, indis, xinesos, tibetans i mongols -. Tots ells practicaven diferents religions: maniqueisme, judaisme, zoroastrisme, islamisme, cristianisme, nestorià, xamanisme i sobretot, budisme.

Aquesta regió, actualment rebatejada com Xinjiang, està habitada pels uigurs, un dels pobles turcs que viuen a la part oest de la Xina. Aquesta regió formava part de l’antic Turquestan que limitava des del mar Caspi fins el desert del Gobi. El seu idioma és una variant del turc i la seva religió és l’Islam. El cens publicat l’any 2000 estimava que només a Xinjiang viuen 8.400.000 uigurs, encara que també es poden trobar al Kyrgyzstan, Kazhastan i Uzbekistan. Avui en dia l’àrea està ocupada per xinesos colonialistes de l’ètnia Han, seguint la política del seu govern d’acabar amb les cultures minoritàries, tal com estan fent al Tibet, però a diferència d’allí el que passa a Xinjiang no té repercussió mundial.

Kashgar, oasi d’història

El viatger actual que arriba a Kashgar després de creuar els impressionants Pamirs a través de l’Irkeshtam o del Torugart, ja sap que no veurà la silueta de cap caravanserall esperant per donar-li repòs. Sap també que no es toparà amb cap processó de camells bactrians carregats de valuosa mercaderia. Té la certesa que no ensopegarà amb mercaders sogdians, ni xinesos, ni turguisos, ni tibetans. Però somnia amb això.

El viatger actual que arriba a Kashgar seguint els passos de la Ruta de la Seda ho fa carregat d’il·lusió, per més que Collin Thubron recordi el seu viatge com “la sombra” de la Ruta de la Seda, o que Marc Morte descrigui el seu com a “somnis perduts”. El viatger d’avui dia alberga esperances de trobar algun vestigi del ric passat mercader de la ciutat. Porta massa temps fantasiejant amb evocadores ciutats-oasi, amb històries de poderosos imperis, amb llegendes de rics emperadors, de valerosos guerrers, de pelegrins, de princeses…

Quan el viatger assedegat de cultures antigues deixa caure els seus ossos a Kashgar, defalleix davant les grans avingudes de quatre carrils que divideixen la ciutat, davant els enormes edificis en plena construcció, davant les llums de neó que rotulen els comerços xinesos. Pero no es rendeix, doncs sap que allò amb que ha estat tants mesos, tants quilòmetres somniant, espera darrera els blocs de formigó com un enlluernador tresor que vol ser trobat.

I és llavors quan el viatger aconsegueix un plànol i se situa. Esquiva un taxi groc, creua l’atrafegada avinguda Seman Lu… i allí està: un trosset d’història atrapada en una ampolla de vidre. Cases de totxana d’argila, plantes baixes i geranis, estrets carrerons que fan olor d’espècies, dones amb mocador, vells que conversen, nens i ases i carretes, kebabs de corder, el cruixir d’una síndria sota el tall de la navalla… la vida, en fi.

Id al-Fitr, la festa del final del Ramadà

A primera hora del matí anem a la mesquita Id Kah, la més venerada per ells, però ens ho impedeix una multitud d’homes que asseguts al carrer amb una petita catifa es preparen per resar. Celebren el Eid al-Fitr, una festivitat religiosa de la tradició musulmana sufí, que significa la fi del Ramadà.

Aconseguim arribar a la placa després d’una bona estona donant tombs pels carrers, que estan a rebentar. És impressionant.

Quan acaba la oració un grup de tres homes, amb tambors i una flauta, toquen música uigur des de dalt de la Id Kah. Núria es posa a dibuixar asseguda a unes escales i aviat està rodejada de persones que miren el que dibuixa. Ha d’apartar algunes per tal de poder veure la mesquita que dibuixa.

A pocs metres, en un cercle cada cop més gran, un grup de joves comença a ballar una dansa tradicional. Cada cop hi ha mes gent. Estaran així tot el matí.

Pels carrers les parades de menjar, que durant aquests dies estaven tancades, ara estan obertes i plenes de gent. S’ha acabat el Ramadà i la gent ho celebra. Els homes amb els seus millors vestits, les dones maquillades i els nens comprant caramels i joguines. Es una festa i nosaltres la gaudim.

En acabar la oració passegem pels carrerons del vell Kashgar, vorejades de cases de tova, on els petits tallers elaboren i venen els seus productes, al costat d’altres amb espècies, dolços i tèxtils.

Seiem en un fumejant restaurant, a menjar uns shashliks, uns pinxos de greix, fetge i carn. Tot és molt bàsic, només hi ha una taula llarga amb bancs a banda i banda. Les estovalles són trossos de paper de diari i com a plat un enorme pa rodó disposat sobre un altre full de diari. Però estan deliciosos i paguem per ells uns pocs yuans.

L’endemà decidim visitar el mausoleu Afaq Khoja (1626-1684), una figura política i religiosa important del món Uigur. Es va construir cap al 1640, no com a tomba per Afaq Khoja, sinó com una tomba per al seu pare, que també va ser una figura destacada. Ara, cinc generacions de la família Afaqi són enterrades aquí, entre elles Afaq Khoja, a qui el nom del mausoleu rep el nom.

L’edifici consta de la torre de la porta, una gran i petita mesquita, una sala d’escriptures i la cambra sepulcral. El punt més alt de l’edifici és la part superior de la cúpula central, que fa 17 metres d’alçada. A cadascuna de les quatre cantonades de l’edifici principal hi ha un minaret i és l’exemple més exquisit d’arquitectura islàmica al Xinjiang.

Però a Kashgar també hi han altres mesquites i monuments que cal visitar, perduts entre els carrerons de la part vella de la ciutat. De la que queda, perquè el govern xinès ha decidit acabar amb la seva cultura, sigui com sigui.

---

Més informació:

• La Ruta de la Seda per Xina
• La repressió xinesa als Uigurs.

---