Janakphur, viatjant en el sostre de l’únic tren de Nepal

Janakphur és una ciutat d’uns 75.000 habitants que es troba a l’est de Nepal, a la zona del Terai, una terra de prats, boscos, pantans i rius en la base dels Himalàies de la Índia, Nepal i Buthan, molt fèrtil perquè està sotmesa a les inundacions del monsó i està regada pel Ganges, Yamuna, Brahmaputra i els seus afluents.

És un lloc important de peregrinació hindú perquè es considera ciutat santa: l’èpica hindú Ramayana (s’estima que es va escriure entre el 500-100 aC) diu que és el lloc de naixement de la deesa Sita (també coneguda com Janaki o Mythili) i lloc on es va casar amb Rama, la reencarnació més popular de Vishnu. Segons la tradició hindú, el casament es realitzà per alliberar la terra de la crueltat i els pecats. Sita, la reencarnació de la deessa hindú Lakshmi, és recordada com la filla, esposa i mare ideal, i és molt estimada a l’Índia i el Nepal.

És el centre de l’antiga cultura Maithili (la primera expressió data del 1224 aC) amb la seva pròpia llengua, tradició, art, música i escriptura que encara parlen uns dos milions de persones.

L’intenció de visitar aquesta ciutat era el fer una parada entre Sikkim (Índia) i Kathmandú, i evitar així les més de 16 hores d’autobús. Però sobretot, pujar a l’únic tren que circula per Nepal.

Amb aquesta intenció, a primera hora del matí vam visitar el temple dedicat a Janaki, un impressionant temple construït l’any 1911 en el lloc on es diu que va nèixer Sita, en un estil mixt entre l’islàmic (herència de les dinasties afgana, turca i mogol) i el Rajput (de l’estat del Rajastan. Entre els mesos de novembre i desembre se celebra cada any un festival per celebrar la cerimònia de boda, a la que assisteixen milers de pelegrins: es decoren els temples i els monuments, s’envolten els temples amb llums d’oli encès, es realitzen obres de teatre als carrers que reviuen el casament. Resar al Janaki Mandir (temple) assegura la felicitat en el matrimoni i sembla ser que ho desitgen més les dones que els homes perquè el nombre de visitants femenines és bastant superior.

La referència històrica més important es troba en l’èpica Hindú Ramayana, on Rama, la reencarnació més popular de Vishnu, pren com a esposa Sita Devi també anomenada Janaki. Aquest temple és a la llista de candidats a Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, pel seu valor arquitectònic però sobretot pel seu valor religiós.

Les venedores del temple ofereixen braçalets de múltiples colors, que tradicionalment els porten les dones casades. Comprar-los a Janakpur dóna bona sort en el matrimoni.

Satisfets per la visita, ens encaminem a l’estació de tren podent comprovar pel camí el caràcter rural d’aquesta ciutat.

A l’estació de tren, el revisor ens havia venut, per un preu miserable, un bitllet on es llegia primera classe. Però quan vam posar el peu a l’andana vam veure que el nostre tren era una ferralla decrèpita i oxidada, que en uns segons, es va omplir de gent i d’embalums. El calor i l’humitat eren sufocants, així que vam baixar a l’andana buscant un altre vagó.

Però tot i que alguns dels vagons eren tan sols una carreta, on la gent s’atapeïa com podia per poder ficar les cames, tot el tren anava plé. Resignats, vam tornar sobre les nostres passes per esperar el següent tren i llançar-nos a la captura d’un seient quan aquest arribés. Però alguna cosa ens va passar pel cap, ens vam girar, vam alçar la vista cap al cel i, et voilà,  allí estava la solució: viatjaríem en el sostre del tren, com ho feien ja algunes persones.

Vaig anar al vagó que tenia més a prop, em vaig desprendre de la motxilla i vaig intentar agafar-me a l’enreixat d’una de les finestres. No vaig poder pujar, doncs hi havia massa distància per poder grimpar amb seguretat. Uns homes, que ja ocupaven un lloc en el sostre, em van indicar amb signes que seguíssim cap a endavant, fins a la màquina del tren. Vam córrer cap a allí i ens vam encimbellar grimpant, no sense por a relliscar, a la vella locomotora.

Caminàvem amb cura entre la gent, esquivant cames i més cames, procurant no caure, fins que vam trobar un lloc lliure, en aquell sostre tan concorregut. Vam seure i el tren es va posar en marxa. Va avançar lentament deixant enrere la bulliciosa ciutat. El paisatge al nostre voltant es va tornar verd i salvatge, i l’aire fresc i agradable. El tren circulava molt a poc a poc, tant, que vam poder posar-nos en peus i fotografiar aquests paisatges sense témer per la nostra seguretat.

Els nostres companys de viatge ens preguntaven: què feu aquí a dalt si el vostre bitllet és de primera classe? però aquella, sense cap mena de dubte, era la millor classe de totes!

Travessàvem camps d’arròs i diminuts llogarets. En els estanys les dones rentaven la roba, unes altres s’endreçaven i al costat del camí els homes tiraven dels búfals per portar-los als camps de cultiu i els nens corrien saludant al pas del tren. La vida discorria davant dels nostres ulls, com si d’una pel·lícula es tractés.

En arribar a l’estació ens vam acomiadar  dels companys de viatge i vam tornar caminant fins a Janakphur seguint la via del tren, gaudint de nou d’aquells paisatges i sobretot de la seva gent.

Si voleu pujar a l’únic tren que circula per Nepal, haureu d’anar a Janakphur, una petita ciutat situada al sud-est de Kathmandú.

Com arribar-hi:

Des de Chitwan (Sauraha) cal anar fins Tadi Bazaar, la ciutat veïna, de d’on podreu agafar qualsevol autobús en direcció Kakkarbhitta i demanar-li al noi que us informi d’on heu de canviar de bus per arribar a la vostra destinació. També hi ha algun bus que hi va directe, val la pena preguntar a la vostra guesthouse un parell de dies abans. El trajecte dura unes 7 hores.

Des de kathmandú hi han autobusos directes que tarden unes 12-14 hores en arribar.