Erzurum, la capital arquitectònica de l’est d’Anatòlia

Hem arribat a Erzurum des de Divrigi en un trajecte en tren de més de 9 hores, comptant les dues hores de retard que sempre porta el Dogu Expressi. El paisatge de l’Anatòlia és preciós, amb estepes i petits turons que es retallen com a cotó fluix sota un cel blau-gris.

Podríem escriure un guia dels hotels d’Erzurum. Lluís ha pujat les escales de tots els que hi ha a la ciutat. Luxosos i destarotats, tots amb preus excessius. Hem optat pel Dede, situat al mateix centre, en un tercer pis d’escales empinades i sense ascensor que ens ha fet suar la cansalada. Hem arribat dalt ofegats, però hem agraït l’aigua calenta de la dutxa.

De bon matí hem sortit a explorar Erzurum, una ciutat que ha estat ocupada per armenis, perses, romans, bizantins, àrabs, seljúcides, mongols i russos. Un llarg estol d’exèrcits dels quals n’han quedat algunes mesquites i la bonica Cifte Minareli Medressi. Construïda l’any 1200 en estil seljúcida, el seu pati principal i els seus minarets bessons són dignes de veure. Aquests, passarien desapercebuts a Àsia Central però nosaltres els agraïm, són preciosos.

Visitem també el basar i altres monuments que estan essent restaurats i ens relaxem a la cómoda catifa de la Ulu Cami. Aquesta mesquita va ser construïda el 1179 per l’emir de Saltuk, Nasreddin Aslan Mehmet, tot i que de l’edifici original només queda l’altar. Però tot i que la mesquita no ha sobreviscut a com es va construir originalment, és important perquè és una de les dues mesquites que queden dels Saltúkides, una dinastia de beys turcs que van regnar sobre una part de l’est d’Anatòlia durant el segle XII.

Després de la visita, prenem un çay en una cafeteria plena de joves, parelletes i grups d’amics que xerren animadament. A la planta baixa s’hi estan els homes, les famílies i les parelles casades. Dalt s’hi estan els joves, que riuen animadament i xerren pel mòbil. Les noies van vestides com nosaltres, ben pentinades, amb texans i samarretes amb forma. Al seu costat, hi ha amigues que porten mocador, però també texans.

Dues Turquies hi conviuen en aquest país, la Turquia tradicional amb els seus mocadors i les seves costums i la moderna, que no distingiríem de qualsevol altre país d’occident.

Podran coexistir totes dues alhora?