Els verd prats de Sari i sortida precipitada d'Iran

Després de passar molta calor a Kashan, renunciem a continuar viatjant cap al sud, doncs les ciutats de Yazd, Shiraz i Isfahan ja les havíem visitat en un viatge anterior. En comptes d’això viatgem cap al nord, cap a Sari, una ciutat de la província de Mazandaran, propera al mar Caspi, on hem vist per Google que hi han boscos i prats verds… i també persones penjant de la forca. Les imatges ens impacten per la seva cruesa, però tot i així decidim anar.

Però arribar no és senzill. En primer lloc hem de tornar a Teheran, que ens suposa 3 hores de bus, agafar el metro per canviar d’estació de bus i després 7 hores més, degut a una caravana intensa. Sembla que tots els de la capital fugin cap al mateix lloc!

Ens allotgem altre cop a través de Couchsurfing. Contactem amb la Thandis, que tot i que ens accepta com a guests, ens recomana anar a Sari en comptes del seu poble, ja que allí no hi ha res per fer. Ens diu que no cal que busquem allotjament, que ella mateixa se n’encarrega.

I així és com els darrers dies els hem viscut a casa la Ladan i l’Ali, una parella molt agradable amb la que passem uns bons dies de relax, gaudint de la seva extrema hospitalitat. A més, hem pogut conèixer com viu una jove parella moderna iraniana.

Couchsurfing a Sari — *Amb la Ladan, l’Ali i el seu nebot*

Mentre l’Ali marxa a treballar (és veterinari), la Ladan ens porta en cotxe a visitar una antiga mesquita, situada al poble de Farahabad, a 17km de Sari.

Farahabad (el seu nom significa residència d’alegria) va ser construïda pel Shah Abbas, com a capital d’hivern, en una regió, la de Mazandaran, que estimava per ser la regió de neixement de la seva mare.

La seva població estava formada per pobles d’altres regions de l’imperi que incloïen famílies armènies, georgiques, jueves i musulmanes del Caucas, amb l’intenció de promoure el comerç de seda i vi. Però els seus successors van descuidar Farahabad i el 1668 els cosacs rebels russos, dirigits per Stepan Razin la van saquejar.

Així que poc queda d’aquella magnífica ciutat, que l’any 1618, el viatger italià Pietro della Valle va comparar la longitud de les seves muralles amb les de Roma o Constantinoble. Si de cas les ruïnes del palau reial i parts d’un pont sobre el riu Tajandrud que pertanyia a la carretera reial que unia Isfahan amb el palaus de la regió caspiana. I també la mesquita que visitem, propera a la carretera que porta a la costa.

Cúpula d'un caravanserai a Sari — *Cúpula de la mesquita Farahabad*

Pati d'un caravanserai a Sari — *Mesquita Farahabad construïda pel Sha Abbas I*

Després de la visita, continuem cap a la costa per conèixer com és una platja a Iran. I tot i que ja sabíem que la zona de bany està separat per homes i dones, les imatges no deixen de sorprendre’ns.

Visitant una platja a Iran — *Comprant una panotxa de panís, en una paradeta de la platja*

Platja de Sari — *Tanca que separa la zona de banys per sexe*

A l’hora de dinar passem a recollir l’Ali, que ens porta a les afores, on per fi podem veure camps verds i boscos. I gaudim de la frescor i dels kebabs, doncs la sorpresa ha estat que ens han portat de picnic!

De picnic a les muntanyes de Sari — *Amb l’Ali i la Ladan de picnic a les afores de Sari*

Camps d'arròs a Sari — *Camps d’arròs a les afores de Sari*

Paisatge a Sari — *Paisatge al voltant de Sari*

Sortida precipitada d’Iran

Però l’endemà no és tant agradable com el dia anterior. Problemes interns a Turkmenistán han provocat que refusin els visats d’entrada al país, no només des d’Iran, també des dels consulats de Dushanbe, Almaty i Bishkek. Així que des de Sari tornem a Tehran precipitadament, ja que els vols barats a Tashkent només surten en divendres. I avui és divendres!

Així que ja ens veus de bon matí anant amb l’Ali a una agència a comprar els vols i corrent a agafar l’autobús. Arribem a Tehran a les tantes de la nit, a les afores, ben allunyats de qualsevol transport públic. Però el conductor de l’autobús s’apiada de nosaltres i ens apropa a 10km del aeroport, on ens fa pujar a un taxi que ens deixa a la nostra terminal, on a les 5 del matí agafem el vol a Tashkent.

Així que la nostra intenció de fer tota la ruta terrestre s’ha vist interrompuda per aquest motiu. I ara des de Tashkent hem de tornar enrera, fins el punt on havíem d’entrar des de Turkmenistán.

Però no tot ha estat dolent: a Tashkent ens hem trobat amb Pablo Strubell amb qui hem compartit habitació. També molt bon ambient al Top Chan Hostel, on hem compartit sopar amb un italià, una francesa, un belga, dos japonesos, un coreà… i més gent! (macarrons, amanida i molta, molta cervesa ;)) molts d’ells també amb la ruta terrestre truncada pel tema de Turkmenistán. El sopar ha estat amenitzat per un noi que cantava i tocava la guitarra. Ha estat una bonica experiència viure la vida dels hostels, com era abans que ens enganxéssim al wifi!

I a pesar d’estar una mica trists per la precipitada sortida d’Iran, l’ambient del hostel ha estat, sens dubte, un dels millors moments del que portem de viatge!

Podeu llegir més entrades d’aquest pais a la categoria Iran i sobre aquest viatge des d’Istanbul a Xian, a la categoria Ruta a Orient.