Dogubeyazit, darrera parada a Turquia abans d’entrar a Iran

Arribem de nit a Dogubeyazit, des d’Erzurum, després d’haver passat diversos controls militars. És el que passa per penetrar en zona kurda. Escollim allotjar-nos a l’hotel Tahran, amb bona relació qualitat preu, personal amable i nom apropiat per als que es dirigeixen a l’Iran. Estem cansats del trajecte, així que toca dutxeta i a dormir. Demà ja explorarem la ciutat, de la que és parla de tot menys bé, com passa a la majoria de ciutats frontereres.

L’endemà ens llevem d’hora i, amb la il·lusió renovada, pugem a la terrassa de l’hotel per esmorzar. Mentre esbufego ​​per les empinades escales en les que els hotels turcs ja ens tenen acostumats, faig memòria d’aquella dita budista que ens recorda que, si som positius i afrontem el dia amb optimisme, les coses sortiran bé.

Entrem a la sala, saludem en turc a unes dones iranianes i prenem seient. Encara no vull mirar per la finestra, se que el mont Ararat està allà, el volcà de 5.137 metres d’altura que sol amagar-se darrere dels núvols per decepció de molts viatgers. Assaboreixo un glop de te, somric al cambrer, respiro fons i giro poc a poc el cap: si, és aquí! Preciós i altiu, amb el seu con emblanquinat de neu perpètua, magnífic i solitari en la immensitat de l’paisatge del Kurdistan turc. Quina meravella!

Doğubeyazit té una rica història que es remunta a més de 2700 anys d’antiguitat. Molt abans que formés part de l’imperi otomà, aquesta regió era coneguda amb el nom armeni Daruynk i estava habitada pels prínceps de la dinastia bagratida d’Armènia. Dominada pels perses, armenis, bizantins i seljúcides al llarg de la seva història, és a partir del segle XI que s’estableixen els pobles d’origen turcs i mongols.

Al segle XVI la ciutat és rebatejada amb el nom de Beyazıt i governada per generals de parla turca, entre ells el general otomà Ishak Pasha, que va ser qui va fer construir el palau que porta el seu nom.

Ara toca fer la visita al palau, el segon dels highlights d’aquesta ruta. Fa anys que ens l’imaginem dominant en un turó sobre la plana i amb l’Ararat al fons, en ple trajecte de l’antiga Ruta de la Seda.

Agafem un dolmus i compartim el viatge amb famílies kurdes que van a passar el diumenge en una zona propera al palau. Tots ens miren i somriuen. Tornem a ser els únics turistes?

L’Ishak Pasha és espectacular. Però un sostre de vidre, per preservar la construcció, trenca aquesta imatge idíl·lica que teníem en el nostre imaginari.

Un cop accedim al pati exterior, observem una gran porta central que era usada per rebre els viatgers i mercaders, als que només se’ls permetia accedir al primer pati. Nosaltres, com si fóssim nobles convidats, accedim al segon pati i a les estances privades: l’harem, el hammam, la biblioteca i la mesquita.

Dalt d’un turó, hi ha una fortalesa construïda per Baiazet I, Soldà de l’Imperi Otomà entre el 1389 i 1402, com a lloc d’observació en prevenció d’una possible invassió per part de l’exercit de Tamerlà. D’aquesta fortalesa en queden algunes torres i els murs de la muralla. Més avall, hi ha l’antiga mesquita, la Beyazit Cami, que continua en ús.

La guia LP diu que Dogubeyazit és una ciutat polsosa i plena de gent que assetja al turista. Res més lluny de la realitat: és una ciutat agradable, amb el carrer principal adoquinat i banquets per prendre el sol. La gent és molt simpàtica i ens rep cordialment. El menjar és, com a tota Turquia, excel·lent i l’hotel on estem allotjats, molt acollidor.

Per la nit gaudim de la música en directe del grup Dersim, música tradicional kurda que desprèn molta tristor i que ens arriba a l’anima. Sens dubte, un bon comiat del primer tram del viatge, en una ciutat que ens ha encantat i que sens dubte esperem tornar en una altra ocasió. Demà emprenem camí cap a Iran.

Inshallah.