Bandar-e Anzali, una ciutat decadent del mar Caspi

Estem a Bandar-e Anzali, una de les principals ciutats de la zona del Mar Caspi, al nord-oest del país. Hi hem vingut per veure el mar, per provar el peix i per veure si és veritat el que diuen, que és una de les ciutats més obertes, per què hi acut la gent rica a banyar-se a les platges.

Aquí ens espera l’Elias -l’amic de Masuleh- que ens vol ensenyar la ciutat. Ens porta a un restaurant i ens recomana el “peix blanc” i el “peix caviar”. Anem a provar-lo! El primer ens el porten fregidot i acompanyat d’arròs blanc. Buahh! és tan insípid com el seu nom indica, quina cosa més sosa! L’altre, el peix del qual s’extreu el caviar, és més suau i saborós, però el cuinen a l’estil del kebab, en forma de brotxeta i també amb arròs blanc.

Més tard caminem pel passeig marítim, però és un passeig que no dóna al mar sinó al port industrial, ple de grues i vaixells de càrrega. Per aquest port entra la mercaderia pesada que s’escapa del bloqueig internacional: Rússia subministra metall, tecnologia, vehicles…

Passegem per la zona comercial que era, en l’època del Shah, on hi havia les cases de la gent adinerada, de gran qualitat arquitectònica, com a petits palauets. Però amb la Revolució foren totes destruïdes i ara hi han construït uns magatzems-botiga horrorosos.

Igual ha passat amb la residència del Shah i els jardins: ho han reparcel·lat, han construït una mesquita i el palau l’han convertit en museu naval. Però ha valgut la pena veure’l, per fer-nos una idea de com vivia l’últim Shah de Pèrsia, fa només trenta anys. L’Elias ens ho mostra amb una pena… ha de ser molt dur veure com dia a dia es destrueix la història i la riquesa de la teva pàtria.

Hem de dir que no hem vist cap canvi en la gent de Bandar-e Anzali. Hi ha dones amb el xador negre fins els peus i d’altres amb el mocador negre ben lligat o cosit per sota el coll, com en tots els llocs que hem vist fins ara. Crec que la que més ensenya el cabell sóc jo, que porto el serrell per fora…

Per a rematar la tarda, fem una visita a la geladeria que fa els gelats més bons de tota la ciutat, segons diu l’Elias. La cosa ha anat així: demanem 3 copes de xocolata, ens les porten i ens avisen que “aquesta és de plàtan, aquesta de caramel i aquesta de nescafé”. Ehhhh?? Entre riures, ens les sortegem.

– Elias -li pregunto- està bona la teva copa?
– Sí, molt bona. Però és de plàtan.
– Ah. Lluís, està bona la teva?
– Sí -em diu- boníssima. Però és de plàtan. I la teva?
– Bona, bona. Però és de plàtan…

En acabar, comprem els bitllets de bus per marxar a Tehran i ens acomiadem de l’Elias, un bon amic que malauradament no tornarem a veure en aquest viatge. Circumstàncies familiars, de la seva part, impediran que ens retrobem a Shiraz.

Bona sort amics, esperem que es compleixen els vostres desitjos d’un país millor i democràtic!

Entrades relacionades: Viatge per Turquia i Iran