Basar de Tabriz
Armènia,  Iran,  Ruta de la Seda

D’Armènia a Tabriz. Benvinguts a Iran!

Amb el visat d’Iran a la mà, tramitat al consolat d’Erevan, decidim posar-nos de nou en marxa cap a Tabriz. La calor és asfixiant, ja que estem a finals de juny, per la qual cosa deixar enrere Armènia i continuar el  viatge cap a Xina, ens sembla la millor opció.

Anar de Erevan a la frontera amb l’Iran ens costa tres dies de ruta, en els que creuem diversos pobles que ni tant sols recordem el nom. En un d’aquests, fem parada per passar la nit, allotjant-nos en una casa particular que ens han indicat, on també hi ha allotjada una noia coreana, que viatja sola.

Mapa de la ruta d'Erevan a Tabriz
Mapa de la ruta d’Erevan a Tabriz

Donem un tom pel poble, però tot el que hi ha és una petita botiga de queviures i un restaurant que tanca per les nits. Comprem una mica de sopar i ens la cuinem a la casa, on tenim dret a cuina.

Carrer en un poble d'Armènia
Poblet a Armenia
El poblet on passem la primera nit

L’endemà, de bon matí, agafem una marshutka que ens deixa en una ciutat. Allí ens dona temps de menjar un kebab, abans d’agafar el següent transport fins Agarak, un poble sense cap tipus d’interès, situat a pocs metres de la frontera de Norduz (Irán) on tenim sort de trobar un allotjament decent i un lloc on sopar. Ens entenem amb signes, ja que aquí ningú parla anglès. Així que ens fiquem a la cuina del restaurant i anem assenyalant el menjar que més ens ve de gust. Ben tips, tornem a l’hotel i preparem les motxilles per marxar l’endemà.

De bon matí ens posem en marxa cap a la frontera, caminant sota un tòrrid sol. Però estem de sort i un vehicle, que aturem fent autoestop, ens acosta fins el lloc fronterer. Creuar el punt de control armeni és senzill i ràpid, però el punt d’entrada a l’Iran queda apartat, així que caminem aquesta distància altre cop a ple sol, fins a creuar el riu que separa les dues nacions. Núria, a meitat del pont, i no abans, es posa el mocador al cap per tapar-se els cabells i un jersei que li cobreix els braços i el cul, requisit indispensable perquè una dona pugui anar al país dels aiatol·làs .

Carretera a Armènia
En ruta cap a la frontera amb Iran

Al costat iranià el control és més gran. Semblen desconfiats, potser perquè no és un pas molt utilitzat pels estrangers. Ens fan diverses preguntes, com ara d’on venim, on anem i que volem fer al seu país. Responem les seves preguntes i, de mala gana, ens posen el segell d’entrada al passaport. Ja estem a Iran i es pot dir que la fina línia que la separa d’Armènia, és en realitat un món a nivell cultural. 

Canviem una mica de moneda, però no massa perquè generalment el canvi mai és bo en llocs fronterers. Regategem un taxi fins Jolfa, la ciutat més propera, ja que aquí no hi ha cap bus que vagi i no hi ha trànsit a la carretera per fer autoestop.

Arribem aviat a Jolfa, però no aconseguim trobar cap bus que vagi a Tabriz, ciutat on volem passar la nit. Toca regatejar amb els taxistes, però com que no aconseguim un preu favorable, marxem a veure si baixen el preu. Funciona, perquè 500 metres després ens recull un d’ells, a un preu molt millor.

Tabriz

Arribem a Tabriz a l’hora de dinar. És Ramadà, però, sorprenentment, no ens suposa cap problema, perquè al hostel on ens allotgem ens ofereixen un deliciós Abgusht o Dizi: un deliciós estofat de xai amb cigrons. Es serveix en un recipient cilíndric acompanyat d’un morter, ja que cal picar el contingut fins que quedi una espècie de puré. Es pot menjar acompanyat de pa.

A Tabriz vam començar a comprovar com algunes coses havien canviat des de l’última vegada que vam visitar l’Iran, just després de guanyar les eleccions Ahmadinejad, amb manipulació electoral. Això va provocar manifestacions al carrer i moltíssima repressió per part del règim, amb joves estudiants desapareguts i diversos morts. Ara, amb l’accés al poder del moderat Rohani, sembla que el país s’ha obert. Es nota en la gent, més alegre i amable amb els estrangers.

carrer peatonal a Tabriz
Carrer peatonal a Tabriz

Després de dinar anem al basar, sens dubte un dels més bonics i vibrants de l’Iran. I és que el basar de Tabriz està considerat com el basar cobert més gran del món i és Patrimoni de la Humanitat des de l’any 2010. Però abans passem per la famosa oficina de turisme de Nasser Khan, qui, en un perfecte castellà (parla set idiomes) ens dóna alguns consells i recomanacions. Ens explica amb satisfacció, que el bloqueig econòmic està a punt de finalitzar, ja que han arribat a un acord amb les potències occidentals en el tema nuclear. I també ens canvia moneda, ja que els bancs estan tancats.

Cúpula al basar de Tabriz
Cúpula al basar de Tabriz
Venedors descansant al basar de Tabriz
Venedors de catifes descansant al basar de Tabriz

Amb rials a la butxaca, ens perdem tota la tarda pels intrínseques carrerons del basar de Tabriz, on gaudim amb les aromes de les espècies i l’amabilitat dels venedors. Sortim quan el sol ja està caient. Falten només uns minuts perquè acabi el dejuni i els iranians es preparen per sortir. És l’altra cara del Ramadà: de dia dejuni i carrers buits, però a la nit menjar en abundància i teteries i pastisseries plenes a vessar. Però com fa uns anys, a Tabriz ens costa molt trobar un lloc on menjar que s’ajusti al nostre baix pressupost. Així que ens allunyem dels restaurants i dels kebabs de pollastre o xai i entrem en un local de menjar ràpid on uns koftes, una mena d’hamburgueses, i un plat d’Ash, una sopa de fideus i mongetes, bona, barata i abundant , ens omple l’estómac.

Al matí tornem al basar, encara que està pràcticament buit en ser divendres. Al carrer hi ha una manifestació a favor de l’Iran dels aiatol·làs. Els manifestants semblen exaltats, així que tornem al hostel a dinar i després marxem a l’estació de tren, on hem d’agafar el nocturn per anar a Teheran. Allà farem el visat de Xina, ja que en aquest moment (juliol del 2015) és el consolat on és més senzill i ràpid de fer. I el de Turkmenistan, ja que també cal un visat de trànsit per creuar el país i així poder arribar a l’Uzbekistan.

Informació d’interès

Agarak (Armènia)

Allotjament: Hotel Marishok, prop de la plaça. Habitacions dobles amb bany i també amb bany compartit. Econòmic i recomanable.

On menjar: hi ha un restaurant petit a la mateixa plaça, a la banda oposada a l’hotel. Es menja bé i barat.

Tabriz (Iran)

Allotjament: Mashhad Guesthouse, situat al carrer Ferdosi. Habitacions netes amb bany compartit i restaurant. Recomanable per pressupostos ajustats.

On menjar: A prop del carrer Ferdosi, hi ha alguns restaurants i pastisseries.

Nota: A prop de Jolfa hi ha l’església armènia de Sant Esteve, per la qual cosa val la pena passar la nit aquí per visitar-la. En el nostre cas, vam continuar cap a Tabriz ja que ja l’havíem visitat el 2009.


Podeu llegir més entrades d’aquest pais a la categoria Iran i sobre aquest viatge des d’Istanbul a Xian, a la categoria Ruta a Orient.

Addicte als viatges i la fotografia. Després de tres anys viatjant per l'Índia, el sud-est d'Àsia i de recórrer la Ruta de la Seda, ha tornat a casa on està preparant la següent fugida.

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: