Antioquia d’Orontes (Antakya), la ciutat de la pau

Tot i que en principi la idea era arribar fins al port de la mítica Alexandreta, no hi havia dubte que Antakya era millor opció. No només per tractar-se d’una antiga vila romana -per la que van passar perses, bizantins, àrabs, armenis, sarraïns, creuats i seljúcides- si no perquè aquesta petita ciutat de pas, utilitzada des de fa molts anys pels viatgers per anar a Síria, tenia a la seva vora tres llocs d’interès que valia la pena veure:  La cova on van viure Sant Pere i Sant Pau i on diuen que els cristians es van reunir per primer cop per resar, el monestir de Sant Simeó l’Estilita -el jove- i sobretot el túnel excavat durant el mandat dels emperadors Tito i Vespasià i el port romà de Seleucia Pieria, on arribava la seda importada des de la llunyana terra dels Sers i embarcava rumb a Roma.

Però com que tot això donaria per un post molt llarg, deixarem l’església de Sant Pere, el monestir i el port per altres posts i en aquest ens centrarem en Antioquia ciutat.

Buscant el Mediterrani a Antioquia

Vam arribar buscant el mar. Tants dies per les desèrtiques planes mesopotàmiques ens havien fet enyorar la Mediterrània, sentir la seva brisa i treure’ns de damunt la pols i la calor. A més, necessitàvem trobar una ciutat amb aeroport ja que en pocs dies acabàvem el viatge i hauríem de tornar a Istanbul.

La ciutat ens va sorprendre gratament. Dividida en dues parts pel riu Orontes, una ampla vorera de fusta feia agradable el passeig. A la part antiga es veien els minarets de les mesquites però també les creus de les esglésies ortodoxes, catòliques i protestants.

I vet aquí que en una d’elles era on ens volíem allotjar. Ja que un dels objectius d’aquest viatge era conèixer els inicis del cristianisme, què podia ser millor per posar punt i final a la ruta que allotjar-nos en una hostaleria per pelegrins?

Un cop de telèfon i al cap d’uns minuts va venir a buscar-nos en Luis, un monjo andalús que portava anys per l’Orient Mitjà. Bé, monjo, el que és diu monjo no ho era perquè en el moment en què havia de jurar els vots li va tocar fugir del seu monestir, situat a Síria. Ara s’estava a casa la Barbara, que tampoc és que semblés una monja com les que estem acostumats a veure de tant en tant per aquí. I tot plegat ens va semblar molt surrealista.

Però sí que disposava d’allotjaments per peregrins i quins allotjaments! Dues cases antigues amb pati interior i cuina a la nostra disposició… i a més érem els únics clients. No cal dir que vam acceptar d’immediat! A més, per allotjar-nos, no ens va posar una de les condicions que més patíem: haver d’anar a missa!

I és que la Barbara té llogades tres cases al mig del casc antic. Una és per allotjar els peregrins, a l’altra viu ella i la tercera és usada com a local social per donar classes de música, literatura, etc…

Així que ja ho sabeu, si per casualitat us perdeu per aquesta ciutat, i jo us ho recomano, perquè l’ambient és únic i és respira una pau i una tolerància dificil de trobar, no dubteu en buscar la Barbara que us procurarà allotjament de primera classe per un preu més que raonable.