Alchi, l’únic monestir de Ladakh edificat en pla

Pel matí marxem a Alchi, situat a 70km de Leh. L’autobús ens deixa a 4 km del poble, a la carretera principal, a la riba del riu Indo. Carreguem les motxilles i comencem a caminar sota un sol infernal. Un jeep amb una família india que fa turisme s’apiada de nosaltres i ens puja… bé, de fet la cosa no va exactament així: fem autostop, el conductor no para, la Núria que els crida “cabrons” i la família india que fa parar el jeep i ens ofereix pujar. Son una gent molt amable, fins i tot ens ofereix aigua. Del conductor no podem dir el mateix.

Ens allotgem en un bonic hotel, el Samdumpling Guesthouse, amb un personal molt amable: som els únics clients. Escollim una habitació amb vistes al jardí, terrassa i sostre de fusta.

Mengem i sortim a conèixer el poble. Passegem entre camps de conreu, contemplant el tranquil ritme de vida dels habitants d’aquest petit poblet. En un carreró veiem com una família recol·lecta patates amb l’ajuda de dos dzos, una barreja entre una vaca i un iac, que son utilitzats per tasques agrícoles. És interessant de veure: els animals fan la seva tasca dirigits a el ritme d’una cançó, que repeteixen amb la mateixa carència.

Després de passar una estona mirant-ho, continuem la nostra passejada fins el monestir de Choskor, l’únic edificat en pla a Ladakh. Va ser construit al segle XI, amb nombroses influències catxemirs, i està considerat com un dels centres budistes més importants de Ladakh. L’edifici no és massa espectacular però l’interior és sens dubte el més bonic que hem visitat. Compta amb esplèndides pintures murals dels segles XI i XII, i una impressionant estàtua de Manjushri, considerada la bodhisattva de la saviesa.

A continuació visitem el Palau de Sonam Dorje, la residència de la família reial, l’edifici més antic de la població, fora del Choskhor. Es va aixecar a cavall dels segles XVIII i XIX i en l’actualitat només és utilitzat ocasionalment, ja que no és troba en bon estat de conservació.

Havent visitat el palau, tornem a la guesthouse on ja ens esperen per sopar: una thungkpa, la saborosa sopa tibetana, que ens escalfa el cos i cafè amb llet especiada.

Pel matí esmorzem de forma abundant i seiem a la terrassa llegint i escoltant música; fins les tres de la tarda no surt el bus, així que tenim temps. Per dinar, pa tibetà i el que queda del fuet que vam portar de casa. A les dues marxem a esperar el bus.

Però en arribar a l’esplanada on arriben els busos, ens trobem amb una desagradable sorpresa.

– Com que avui no hi ha bus? – Au doncs!!! Carrega les motxilles a l’espatlla, recorre els 4 km fins la carretera principal i espera que passi algú.

Però com que la paciència per esperar no és el nostre fort, ens posem a fer autostop i pugem en un camió catxemir decorat de forma espectacular i estrafalaria. Qui hagi vist algun d’aquest camions ja sap a que ens referim.

El camió ens deixa a Saspol on ens han garantit que a les 3 pm passa un bus a Leh. I esperem: les tres, tres i quart, tres i mitja, quatre. Deuen voler dir les 3 pm “indian time”, que significa que arribarà quan hagi d’arribar. Per fí, a les 4:30 pm pugem contents de tornar a Leh.

En arribar la Lamu ens rep amb una abraçada i ens prepara un te amb mantega i sal, el nostre preferit. L’Anju ens prepara dos cubells d’aigua calenta. Només en necessitem un li diem, però elll insisteix en dos i no se’n parli més. Ens haurà vist molt bruts?.

– Avui us quedeu a sopar: txapatis, dal i verdures estofades. Primer us dutxeu i descanseu i després baixeu a sopar – ens diu la Lamu -. Que bé tornar a ser a casa!!!